Jo també soc corrupte

Ja ho va dir l’inefable Berlusconi, una rèplica de Benito Mussolini  maquillada per adaptar-se a la nostra sagrada democràcia: Els italians m’admiren i em voten perquè en el fons voldrien ser com jo. “Una boutade més  del cavallieri”,  van pensar molts sense reflexionar sobre la certesa  d’una bona part de la seva sentència;  podem posar en dubte aquesta admiració generalitzada dels italians, però el  seu vot és inqüestionable.
     Quan jo era petit no podia entendre que la majoria dels grans homes que sortien als  llibres d’Història, només fossin de fet uns grans assassins: Alexandre el Gran, Juli César, Aníbal,  Atila,  o Napoleó.  ¿No es podia  construir cap imperi sense exterminar els enemics?  Els capellans del col•legi  semblaven tenir certes dificultats per resoldre’m aquesta paradoxa infantil,  fruit indubtable de la meva immaduresa. Més endavant, amb les primeres intuïcions sobre la meva  pròpia espècie,  ho vaig anar entenent jo solet. La majoria dels éssers humans no volem construir cap imperi, preferim  gaudir d’una petita part de les conquestes d’un altre, aixoplugats de la pols, les bales i els cavalls, preferim  cantar himnes als  vencedors, aixecar estàtues,  escriure la Història dels grans homes sense tacar-nos les mans de sang; estem disposats  a cedir el foc de la glòria  per quedar-nos tan sols amb algunes brases del botí,  el just per escalfar el llarg hivern de les nostres vides.  Demanem poc,  només ser una mica feliços. Posat en termes d’avui:  no ens importa tant que robin els poderosos  (“¡sempre ho han fet, home!”)   com que deixin caure les engrunes que els sobren del menjar.  El capitalisme, en paraules de Susan George, és la promesa de benestar per a molts a canvi de respectar la capacitat d’acumulació  d’uns quants.
     Aquests darrers dies,  els diaris van plens de corruptes, de  prevaricadors, de  malversadors de fons públics, de traficants d’influències.  Ara, de sobte, la societat ha descobert els responsables de la crisi:   La manca d’una ètica política  i  la immoralitat del sistema. Fins que la  persistència  de la crisi no ha començat a fer trontollar les nostres conviccions, sempre tan lligades als nostres interessos, no hem començat a parlar d’ètica i de moralitat.  Quan s’estaven produint les requalificacions urbanístiques, el creixement irresponsable, les plusvàlues milionàries, no es parlava gaire d’aquestes qüestions, no es podia perdre el temps i les oportunitats. A la meva època, el que aprofitava els forats del sistema, el que tenia tres sous i se’n fotia de les incompatibilitats era el model a seguir. Un personatge avui corrupte, posem que parlo de Mario Conde, era  el paradigma de la gent jove, fins i tot el Rei va caure en la trampa estètica  del personatge.
     Totes les estafes tenen dos protagonistes: els estafadors i els estafats;  totes  funcionen amb el mateix senzill mecanisme: donar uns alts interessos als clients amb els diners dels  nous membres de la secta  que van entrant per la porta del darrera;  si la base no creix la piràmide s’enfonsa. Si la gent no hagués donat diners, cercant una alta rendibilitat,  el Sr. Madoff  no estaria a la presó, si molta gent no hagués  enfollit per comprar aprofitant els crèdits a baix interès, si no hagués hipotecat les seves vides,  no hi hauria hagut bombolla immobiliària.  Tots els imperis, com les estafes,  tenen dos protagonistes:  la gran cobdícia del líder i la petita cobdícia del darrer membre de l’imperi. També totes les grans corrupcions tenen els seus grans corruptes asseguts sobre les espatlles de la ignorància,  la inhibició, l’absentisme, la por, o la connivència de molts altres.
     Regenerar la política deu ser bastant més difícil que treure les prostitutes de la carretera. En primer lloc perquè ètica i política no han festejat mai, ni abans ni després de Maquiavel. Els pocs polítics que conec són més o menys com vostè i jo: de carn i ossos, malauradament no vénen d’un altre planeta. En segon lloc, i molt més important, perquè nosaltres no volem tant  accions polítiques ètiques com útils als nostres interessos particulars. Si el polític pretén regenerar la societat, el primer que farà serà perdre la feina. La conseqüència d’aquest fet és una tragèdia.  Així com les indústries farmacèutiques somien pandèmies i nosaltres que baixaran les hipoteques, els polítics actuals  somien en una ciutadania no pensant,  un ramat ben alimentat i senzill  de conduir,  carn de vot fàcil,  amb poques iniciatives i cap responsabilitat, és a dir, en una societat idiotitzada.
     Som la immensa majoria dels ciutadans els que tenim el poder a les nostres mans,  el poder de canviar les coses, de dissenyar  el nostre futur, també de provocar les crisis i de sortir-ne,  no ho dubti,  però preferim inhibir-nos, regalar la càrrega  feixuga  de  responsabilitats i decisions a altres a canvi d’aquesta promesa de benestar, renunciar a la part de govern que ens pertoca. La inhibició, la por, i la connivència també son una forma de corrupció passiva en un sistema democràtic. Jo també he estat corrupte, jo també he tingut al davant exemples flagrants de malversació de fons públics i tràfic d’influències  que no he denunciat. Encara hi somio alguna nit.