Mals temps per a la revolució

Les idees canvien amb el temps, però les ideologies, que les han fet seves,  tenen voluntat de permanència;  per això, com les grans religions, les ideologies  necessiten mites, dogmes i litúrgies. El problema és que l’home, no se sap massa bé per què,  sempre ha preferit els mites a la realitat.

     Tot sembla indicar que el nostre recent estrenat segle XXI camina cap a la liquidació de les darreres utopies, potser per manca d’existències, com anunciaven abans els botiguers. Primer va ser el desballestament del vell cuirassat Potemkin  soviètic, silenciosament convertit de feia molt temps en ferralla: quatre planxes oxidades per a trinxera ideològica de  nostàlgics. I ara, quan les decisions  econòmiques  viatgen  en xip  i es globalitzen , sembla que li toca el torn al propi capitalisme (economia de lliure mercat, si us plau)
     El comunisme real  va funcionar millor de portes enfora que dins del menjador o la cuina de cada casa, com passa en les millors famílies, i va tenir,  de sempre, una èpica de croada religiosa  que feia molt difícil la dissidència (la salvació de la famèlica legió de  pàries de la terra de les urpes del capital opressor no donava gaire marge a les subtileses). Tant es així, que tota una generació ens vam haver de menjar sense vomitar, gràcies al franquisme, la llarga llista de  crims del camarada Stalin.  Eren flagel•lacions ideològiques.
     Però l’aspiració al benestar material (aquí i ara), va demostrar tenir  més força que qualsevol promesa revolucionària. Si convé al benestar personal, un mite o una religió es deixen de banda  sense tants problemes com sovint es pensa; tots sabem que els interessos individuals a curt termini són sempre prioritaris. Així doncs, una vegada liquidats els dogmes,  la modernitat va  aixecar  en el seu altar laic, sense fer soroll,  els nous ídols que haurien d’il•luminar el futur. El nou paradigma estava sustentat en el creixement econòmic com a objectiu prioritari, però, de fet, tan sols es va substituir una doctrina  per una altra: la promesa cristiana i marxista de salvació de l’home, o de la seva millora material i espiritual, per la fe en el progrés i el benestar material.
     Un sistema basat en la llibertat individual  té una força extraordinària. Això ja ho va intuir el senyor Adam Smith  el 1776, el mateix any  de la revolució americana que anunciava el final dels privilegis de les jerarquies aristocràtiques hereditàries i la igualtat d’oportunitats de millora econòmica. Aquella  fàbrica  de somnis americana era el millor lloc per desenvolupar la seva teoria: “La ma invisible dels més ambiciosos donarà treball i benestar a la resta”
      El fundador del capitalisme, va demostrar conèixer a fons l’ànima de l’home en situar l’ambició (lícita, diríem avui) com a motor del seu sistema, i convertir  de passada el vici en virtut.  De fet, la dreta, que pregona  amb la boca petita valors sublims de pàtria, progrés i llibertat,  coneix els vicis humans molt millor que l’esquerra, sempre sorpresa de la nostra escassa solidaritat i mandra ontològica per la revolució.  L’esquerra, hereva  de messianismes, s’entesta a canviar l’home (qüestió complexa si ens atenem a la genètica), mentre la dreta, més pragmàtica, es limita a treure profit dels seus vicis i pors ancestrals.
     Les contradiccions del capitalisme no sempre van ser evidents, però ja el 1831, en un famós viatge als USA, Alexis de Tocqueville va publicar unes reflexions: De la démocratie  en Amérique, que ara sonen absolutament precursores: “En un sistema d’igualtat d’oportunitats, quedar enrera implica el reconeixement de la pròpia ineptitud”.
 Avui, les critiques al capitalisme  atenen al mateix cor de la màquina de fer rics: “Un sistema econòmic de creixement il•limitat, basat el l’explotació de recursos naturals i energètics limitats i no renovables, no té viabilitat”. Potser és una mica tard per a aquesta reflexió. Abans de la revolució industrial, el planeta suportava 500 milions d’ànimes; ara en som gairebé 7.000 milions i creixem a un ritme de 70 milions/any. Estats Units, que no arriba al 5% de la població, genera més del  25% de tots els gasos d’efecte hivernacle responsables del canvi climàtic.
     Però hi ha més. Hi ha sobretot  indignació per  la globalització  de les polítiques neoliberals que ara sobrevolen qualsevol regulació  i són fins i tot dinamitzades  pels organismes internacionals responsables del seu control (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, etc...) Hi ha indignació per la socialització de les pèrdues d’entitats de crèdit i empreses, pels sous astronòmics de molts alts executius sense escrúpols, per les fortunes dels magnats petrolers, per la fuita de capitals a paradisos fiscals;  en una paraula:  per la corrupció generalitzada del sistema.  Una vegada enderrocat el mur de la vergonya  i enllestit  el gran enemic de la guerra freda, els excessos del capitalisme s’han fet massa evidents. És el mateix sentiment d’impunitat  que tenen en la política les majories absolutes.
      Així doncs, sembla que  tenim un problema. Per molts de nosaltres és ja evident  que el creixement  no és sinònim de qualitat de vida o de  benestar, més aviat el contrari. Però no es fàcil canviar el sistema, com tampoc ho és substituir les fonts energètiques. L’economia de lliure mercat és el nostre  paradigma més antic i més arrelat al concepte sagrat  de propietat privada;  l’únic sistema possible a criteri de molts. Però també és el responsable dels actuals desequilibris ambientals, i les seves correccions, vulguem o no,  son ja imprescindibles per la nostra supervivència.  
     La llibertat és la clau del problema . Cal fer una reflexió personal  sobre la responsabilitat que tenim tots plegats en la recerca d’un nou equilibri, precisament  perquè és la nostra llibertat individual  la que  pot fer-ho possible. Paradoxalment,  el preu de la llibertat del sistema és la llibertat personal. Com més lliure és el sistema econòmic  per actuar a la societat, menys lliures són els ciutadans  per escollir la vida que volen portar endavant. Ni els polítics professionals, ni els mercats financers volen individus lliures, sinó ciutadans endeutats, consumidors compulsius de productes efímers. Tanmateix, el preu de la llibertat, com el dels drets d’emissions,  està avui dia per terra. A  gairebé  tothom li interessa més la seva imatge que la seva llibertat. I ja no diguem el sexe. Només cal veure les cues per operar-se la titola o les mamelles. Mals temps per a la revolució, amics meus.