La derrota de la intel·ligència

El líder espiritual del nostre Déu veritable, diu, des de la seva infal•libilitat  que els preservatius agreugen el problema de la Sida. I ho diu precisament al bell mig del continent africà  on malviuen i moren el 70% de les persones infectades pel virus. Per la seva banda, l’arquebisbe de Recife, Cardoso  Sobrinho, fa pública l’excomunió d’una nena, de la seva mare i dels metges que la van ajudar a interrompre una gestació que podia acabar amb la seva vida. La nena, de nou anys, havia estat violada repetidament  pel seu padrastre, que, evidentment no va ser excomunicat. Més a prop nostre, l’església es posiciona en contra de la vida d’Andrés, salvat in extremis per un trasplantament del seu germà Javier, engendrat mitjançant selecció embrionària, i que ara es nega a batejar. No vull ofendre els creients, però costa una mica entendre tantes morts en el nom de Déu.

     El 27 de Desembre de 1831, Charles Darwin, un jove naturalista de 22 anys, deixava els molls de Plymouth per iniciar un viatge de cinc anys al voltant del món a bord de HSM Beagle, un bergantí  transformat a bricbarca  i comandat pel jove capità Robert FritzRoy, aristòcrata anglès,  intel•ligent  i neuròtic,  fonamentalista de l’església anglicana.  Aquell  viatge hauria  pogut romandre en les cròniques  de la Reial Marina Britànica com un registre més en la llarga llista de recerques hidrogràfiques del segle XIX, però el Beagle, el capità FritzRoy, el seu periple i la pròpia Anglaterra, han quedat  impresos  en la memòria històrica de la humanitat  gràcies a la formulació de la teoria de l’evolució de les espècies, inspirada en aquella llarga travessa marítima, i publicada  pel propi Charles Darwin el 1859: L’origen de les espècies  mitjançant la selecció natural  o la preservació de les races afavorides en la lluita per la vida.  Aquest llibre, del qual molta gent ha parlat i molt poca ha llegit,  ha estat la publicació científica  més influent  de la nostra història  perquè ha situat  l’home  enfront del seu origen, allunyant-lo en l’espai, i sobretot en el temps, de les descripcions bíbliques (una literatura fantàstica, en paraules de Borges).
     Un llibre té un aspecte  inofensiu, tan sols un garbuix de petites taques negres sobre fons blanc, i tanmateix el llibre de Darwin, amb totes les aportacions posteriors,  segueix, avui, al cap de 150 anys, vigilat de prop com un enemic per molts fonamentalistes, anatemitzat per una gran part de les religions monoteistes i prohibit en moltes escoles americanes, en el mateix país que va ser paradigma de llibertat, democràcia i cultura científica. ¿Per què aquesta agressivitat  dels sentiments religiosos  vers el nostre propi raonament?
     Jo tinc de molt  bon amic, un home religiós, amant de la mar i els llibres,  gran navegant  avui retirat. En un dels seus viatges marítims va voler visitar  l’illa Hood, un petit retall de lava basàltica al sud de l’arxipèlag de les Galàpagos.  Tenia un interès particular a visitar un dels llocs on les detallades observacions de Darwin  li van permetre, anys més tard, formular la seva teoria. El meu amic va quedar extasiat  davant de la força de la naturalesa en aquell tros de roca batuda per la mar, davant de la diversitat d’espècies, de la lluita per la vida..., però la seva impressió, el seu sentiment, la seva emoció, van ser les d’estar contemplant el moment de la creació.
     Hem parlat tots dos d’aquella experiència, i jo he intentat argumentar-li que aquest va ser justament el mèrit de Darwin, que allà on ell va veure la mà de Déu, el científic va començar a veure-hi la lenta evolució biològica de les espècies.  Si Charles Darwin, un home religiós que va estar temptat d’iniciar-se en el sacerdoci, no hagués deixat Déu de banda, mai no hauria fet avançar la humanitat cap al coneixement del seu propi origen.  Darwin va ser un gegant que va haver de lluitar  amb les seves pròpies creences,  també amb les del capità del Beagle, Fritzn Roy, fins i tot amb la religiositat mística  de la seva pròpia muller i amb la hipocresia i l’hostilitat de la societat victoriana de la seva època. L’esperit de Darwin va ser el de l’home lliure que creu en la força del seu  pensament, el seu únic territori fiable, la seva millor arma evolutiva com ell mateix va immortalitzar.
     Aquest és un argument recurrent de la ciència davant de la religió. Si l’home no hagués prescindit sovint de Déu en el seu llarg camí cap a la civilització, si no hagués comès el pecat original d’abandonar  el Paradís Terrenal per la passió de conèixer,   no hi hauria hagut  un Copèrnic, un Galileu, un  Brahe, un Keppler, un Newton o un Einstein, no hi hauria hagut  un coneixement dels fenòmens naturals més elementals, i avui seguiríem aterrits  davant de la nit, el llamp i els depredadors, pensant que el llum del Sol ens pot abandonar d’un moment  a l’altre i la bola blanca de la lluna pot  caure sobre nosaltres. Però l’home prefereix els mites creacionistes a les històries evolutives, de la mateixa forma que prefereix els mites patriòtics  a l’anàlisi rigorosa de la història, o la simplificació de la religió a la complexitat de la ciència.  Els espanyols s’aferren a les seves imatges de sang, al seu dos de Maig, a la seva guerra de la independència, a les seves  curses de braus, sense voler veure la caiguda del seu país a les tenebres de l’Edat Mitjana amb el retorn al tron de Ferran VII,  i els francesos no volen sentir les veus dels historiadors que els recorden que Napoleó va ser un dictador absolut que falsejava els plebiscits i violava la correspondència privada sense el menor escrúpol, i que al final del seu regnat de la grandeur  França havia perdut més que no havia guanyat.
         I per acabar amb la ciència i la religió, a mi em resulta  particularment entendridor l’orgull amb queè l’inefable Martinez Camino, Secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, segueix senyalant el seu estimat cartell del linx ibèric i el nen en referència a l’avortament. I em resulta entendridor per dues raons. La primera és  que a l’església catòlica no li ha interessat mai el linx ibèric; ni el linx, ni qualsevol altra espècie animal, vegetal o mineral; per a ella, l’home és el rei de la creació i es pot carregar totes les espècies que li doni la gana, encara que sigui per jugar amb l’escopeta. La segona és que si ens atenem a la llei natural  (que és la que hauria de valer), donat el cas d’haver d’escollir  entre salvar un embrió de  linx o de nen, hauríem de salvar el primer. I això també per dues raons. La primera  és que el linx és una espècie en perill d’extinció  i en canvi de nens, més grans o més petits, n’hi ha prop de 7 mil milions fent caca  sobre el planeta; si la nostra espècie està amenaçada  és precisament per la superpoblació. La segona  és  que, donat el cas, seria el nen qui mataria el linx  i no pas al contrari; i probablement no ho faria per menjar sinó per matar, junt amb l’animal,  l’avorriment ontològic que tots portem a dins.  
     La setmana vinent arriba el Papa.