La Muntanya del Cardenal. Sinopsi

Montblanc és una vila particular, un assentament medieval de pedra  embolcallat  en un cinturó de muralles que l’han preservat del temps, i potser dels sacrilegis de la modernitat. Avui és l’obra militar medieval més important que es conserva a Catalunya. Quan l’autor hi va aterrar a 10 anys, provinent de la costa vilanovina,  el va veure com el poble de suro d’un pessebre, un poble fora de lloc i detingut en el temps, un estrany miratge urbanístic que li parlava de contes de fades, d’històries de lluites antigues, de batalles amb sorolls de llances, espases i armadures.
      “Cases i més cases antigues amb arcades de pedra i reixes de ferro, carrerons estrets com les meves espatlles que s’obren camí foradant les façanes, palaus amb gruixudes portalades de fusta i escuts heràldics, vivendes impossibles penjades com nius de cigonyes a les torres de les muralles. Quan camino pels carrers de pedres negres sento que la història amb vigila des de les finestres i trepitjo amb les sabates antigues petjades d’homes i carruatges. Un somni inquietant, tant inquietant com la meva pròpia vida en aquest col•legi”.

     Feia mol poc temps que aquell col·legi l’havia inaugurat  Benjamín de Arriba i Castro, l’inefable cardenal de Tarragona, el cap de la primera diòcesi de Catalunya, el confessor personal  del Generalísimo  Franco, l’home que Déu ens havia enviat per salvar el nostre país de les ordes maçòniques, l’heretgia i el comunisme. L’edifici però, havia sigut aixecat  com a convent per l’ordre mercedària feia més de set segles, i es trobava a la plana gebrada, a fora de la muralla protectora del cerç i les glaçades,  al final del camí del pont vell, aquell antic dragó de pedra que dormia immutable sobre el riu i calia travessar cada setmana, amb el cap tapat amb la bufanda de llana, per anar al cine el diumenge o dur la bossa de la roba bruta a les monges de clausura.
     De nit, sota quatre flassades, l’autor  imaginava els merlets de la muralla com la corona d’un rei gegantí enterrat a sota del poble;  i la Serra de Miramar, aquella muntanya blavosa que surava sobre els sembrats i tancava la conca, era talment la tomba titànica d’un cardenal de pedra ajagut a terra, amb la seva mitra punxeguda, la seva panxa rodona i les seves  sabates fosques que assenyalaven el cel negre punxat d’estels, com si el fundador del col·legi vigilés des de la seva atalaia tots els pecats del dormitori. Fins i tot, l’autor desitjava sovint que la boira gebrada els cobrís a tots plegats de la seva mirada de pedra: als interns, els capellans, les monges i  els morts del cementiri que tenien a l’altra banda de la via del tren de Lleida, aquell tren que bufava i fumejava per escalar el pendís costerut de darrera del col•legi.

     La Muntanya del Cardenal no és un llibre autobiogràfic, però la major part de les seves vivències i personatges son reals, encara que no sempre coincidents en el temps i en l’espai del relat. L’autor no ha pretès explicar tant la seva pròpia adolescència com fer una indagació sobre la necessitat de models en  aquesta època tan particular de la nostra vida, a partir de la seves vivències al internat de la Mercè de Montblanc. També ha volgut novel·lar la crònica d’una època, la dels anys 50, una època de postguerra en blanc i negre en la que gairebé tot estava prohibit, i la imaginació va esdevenir l’únic territori fiable. Tal com explica ell mateix, tot calia imaginar-ho: els vestits nous, la calefacció, el sexe,  els petons tallats de les pel·lícules i els cossos de les noies.
     Paral·lelament, la generació dels anys 40 va ser la generació de la esperança  en un país en fase de penitència nacional, en fase d’oblit d’una guerra devastadora, encara massa propera. Aquella va ser la primera generació que no tenia records ni responsabilitats directes en la desfeta, la que no arrossegava una crosta de sang a sobre de l’ànima, la que tenia que recordar que tot allò, del que no es podia parlar, no s’hauria de repetir mai més. Aquesta ombra de la guerra civil planeja per la novel·la com la boira glaçada que penetrava com un fantasma en els solcs dels camps llaurats de la conca.