BARÇA - PATRIA

Xavier Soler.

     Devorada la economia pels mercats, rebaixada la política a escenari de grans magatzems de saldos o a pati de desballestament de cervells, el futbol ha recuperat darrerament el prestigi social d’àgora de debat públic i s’ha convertit en el laboratori sociològic del país.  No fa gaires dies que les càmeres d’un canal esportiu ens van oferir la imatge de dos nens en el moment de saltar al camp els jugadors de l’equip contrari. Un d’ells els hi llançava pedres, i l’altre, mentre la megafonia anunciava els seus noms, recitava amb ulls clucs i en veu baixa:  hijo de puta...hijo de puta...hijo de puta..., com aquell que recita jaculatòries o lletanies de memòria, aquell mantra catòlic  de la nostra infantessa. Els nens agafen molt aviat les coses dels grans, les més perverses, es clar, que son les més interessants. Així doncs, perdudes feines i expectatives, escapçada la millora econòmica i el status social dels anys de bonança, ens apropem al futbol com el darrer reducte on alliberar  totes les nostres frustracions;  ja ho va dir Sant Guardiola després d’una batalla èpica amb el drac blanc: “si això segueix així, algun dia haurem de lamentar un greu accident”

     El futbol ha estat, de sempre, la fàbrica de somnis d’un país, el lloc on cada setmana es repeteix la gran metamorfosi ciutadana. El seu vertader espectacle, malabarismes de la pilota al marge, no és a la gespa si no a les grades. Allà, assegut en el banc dur d’un eremita, l’afeccionat es disposa a abandonar la seva existència pública i familiar per a recuperar aquells vells somnis que ara li semblen perduts. Amb el xiulet de l’àrbitre, es desprèn de la seva identitat i es deixa transportar per la pilota, viatja amb ella al territori de les coses elementals, aquella alegria no contaminada de la joventut, aquella il·lusió infantil de que sempre guanya el més bo, que els bons son molt bons i els dolents son molt dolents, el vell somni de deixar enrere les pors, les  fòbies, la  mandra espantosa d’un dilluns al matí, la tristesa d’un diumenge al vespre, la soledat de cada dia, el mateix somni d’evadir per una estona el seu determinisme biològic i sentir-se immortal. El ciutadà, endemés, se sent ara un dels propietaris del club, ell te la clau de la caixa, ha fet dos fitxatges estrella i molt aviat en farà un altre, els jugadors lluiten per ell, i els seus triomfs  són els seus èxits personals, tan lluny de la poca consideració que se li te a la feina, del poc que el valora la família, de la marginació en que l’han arraconat els fills.

     Però si existeix en el planeta Terra  un club en el qual aquests somnis tenen una realitat física i palpable, aquest és el Barça d’avui. El ciutadà d’aquest petit país nostre, sempre en projecte d’estat, ha passat a viure un somni permanent del qual es resisteix a despertar, un somni que ha anat molt més enllà de la gespa i les grades del Camp Nou per a embolcallar-lo i blindar-lo la setmana sencera de totes les adversitats. El Barça ja no és una col·lecció de cromos, un somni d’infantesa, sinó una realitat enlluernadora, el club admirat a tot el món, l’exemple d’excel·lència  amb el qual  es vol identificar el país sencer, l’exèrcit de salvació nacional que venja cada diumenge a tots els camps de batalla tan els greuges històrics com  els del pa nostre de cada dia: l’estatut, el finançament, el balanç fiscal i la llegenda negra de que som un país d’avars prepotents, insolidaris amb la resta d’Espanya. Cada jugada de Messi, cada gol del Barça és un actiu a la balança catalana que ha de posar les coses al seu lloc. I en aquest castell humà de catarsi col·lectiva,  han fet pinya ciutadans, empreses, entitats públiques, consistoris, i finalment el propi Govern. El pal de paller de tot el castell, és, no cal dir-ho, Josep Guardiola, simplement “Pep”  pels seus tres o quatre milions d’amics catalans que se’l emporten  cada dia a la feina, mengen amb ell al migdia i l’asseuen el vespre al sofà de casa junt amb la dona i els nens. – ¿Vostè es veu president de la Generalitat de Catalunya? – li va pregar més que demanar una jove periodista acabada de sortir de l’ou.

     La santificació de Guardiola, malgrat la seva pròpia demanda de seny, està fent ombra a la mateixa imatge de San Jordi i el drac, massa vella i  cagada de coloms com la imaginen alguns per a un país de noves tecnologies. I per acabar de arrodonir la festa, el cel ens ha brindat el regal d’un dimoni per a representar cada setmana els pastorets. ¿De quin lloc hauria pogut sortir Mourinho sinó del cel?  ¿Vostès poden imaginar un país de fades com el nostre amb un príncep més bo que Guardiola i una ventafocs arrugada més dolenta que el portuguès?

     Finalment, el reconeixement públic del nostre heroi va ser un assumpte de la nostra màxima institució. La medalla d’or del Parlament de Catalunya li va ser concedida   per els valors que ha transmès exemplarment, com la esportivitat, el treball en equip, l’esforç i la superació personal. L’escrit recalca que aquests valors tenen la seva importància, no solament des d’un punt de vista individual  sinó pel  progrés col·lectiu. Aquesta és una bona paradoxa. La nostra màxima instancia política li concedeix a Guardiola el seu major reconeixement justament per allò que ells, els polítics, responsables directes del progrés col·lectiu, no s’han atrevit a fer mai. ¿Vostès han vist alguna vegada el govern i la oposició treballant en equip?  ¿Han escoltat algun cop a un polític demanant esforç i superació personal a la ciutadania?, O mes aviat han assistit a una lluita de ganivets, a una lletania de promeses de felicitat gratuïta, a un recordatori permanent de l’estat del benestar. Mentre, aprofitant el seu tiratge mediàtic, els espavilats festegen al personatge. Un banc d’aquests de la crisi ha volgut apropiar-se de la seva imatge, i empreses d’auto ajuda i motivació que surten ara com bolets. És la mateixa  tècnica de Casa Tarradelles: apel·lar als sentiments del nostre poble per vendre fuets greixosos i pizzes encartonades. ¿Han vist l’anunci de l’avi i el nen? ¿I el més recent de la masia amb el niu d’orenetes? Doncs això.

     Baixar Guardiola del  pedestal per convertir-lo només en allò que ell vol ser, és una feina feixuga, i tanmateix necessària per salvar-lo dels caimans que avui l’adulen i passat demà se’l cruspiran quan l’equip comenci a perdre. Si l’estimem tant com diem,  hauríem de salvar-lo i tornar-li la humanitat que li hem robat, només per tot el que ell ha fet  per  nosaltres, pobres  pecadors que ja abandonem la fe quan anem perdent per ú a cero, que qüestionem aquest equip irrepetible després de dos empats, que ens creiem molt més entrenadors que ell mateix, que mai hem parlat bé del Madrid com ha fet ell, que encara no em perdonat al Laporta la utilització que va fer del club, i sobretot que preferim santificar un entrenador mentre guanya que no pas imitar-lo, escoltar-lo quan parla d’esforç i sacrifici, potser estimar la nostra professió i portar-la a l’excel·lència com ho ha fet ell.  “Si ens llevem aviat i ens posem a treballar, som un país imparable”,  va dir al Parlament, si ho hagués dit un polític la gent s’hauria mort de riure. Aquesta és la darrera  paradoxa  d’avui.

     Hauríem d’anar pensant en algun recanvi per quan s’acabi aquesta festa d’identitat col·lectiva, aquesta fàbrica de somnis que de moment ens permet vendre imatge  a manca d’altres realitats més tangibles, diguem tecnociència o producció industrial per posar dos exemples.